Isidre Prunés. Vida, temps i obra.

Isidre Prunés Magrans (Barcelona, 23 de juny de 1948 – Barcelona, 25 de juliol de 2014), escenògraf, figurinista i docent, va ser durant dècades protagonista de l’escena teatral catalana, des que el 1975 va acabar els seus estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Després d’estudiar dos anys a l’Escola de Belles Arts, i decoració publicitària a l’Escola Massana, es matricula a l’Institut del Teatre. Durant la seva formació compagina els estudis d’escenografia, amb el treball en una companyia d’assegurances. Dedica el seu temps lliure a l’elaboració dels exercicis acadèmics i en grups amateurs de teatre independent, que tenien la ferma voluntat d’apropar el teatre als barris. Allà desenvolupà tasques d’escenografia però també actorals. D’aquest grup sortirien reconeguts autors i directors de l’escena teatral catalana. Entre d’altres, van formar part del grup, Jordi Teixidor i Francesc Luchetti.

Isidre Prunés declarà sempre que tot el que sabia sobre l’escenografia ho havia après dels professors Iago Pericot i Fabià Puigserver. Essent aquest últim la seva major influència. Va treballar com a ajudant seu, durant dos anys i va poder aplicar els coneixements apresos a l’Institut del Teatre. Fabià Puigserver probablement va ser qui més va promoure la figura de l’escenògraf com a element important dins de l’equip d’un muntatge teatral.

Isidre Prunés va formar equip amb Montse Amenós durant vint-i-cinc anys. Mentre estudiaven van donar llum al primer treball professional conjunt, Mar i Cel, dirigit per Joan Lluís Bozzo, i el Dia més foll, dirigit per Josep Anton Codina. De la mà de Fabià Puigserver van obtenir el primer treball professional fora de Catalunya, amb el director Adolfo Marsillach, a qui Isidre Prunés, sempre recordà amb un gran afecte.
El tàndem Prunés-Amenós assegurava, en paraules de Joan Abellan, «un impacte visual dramàtic i modern als espectacles, avalava una creativitat a favor de les idees del director, sense excessos experimentals (…) i garantia uns acabats de rigorosa qualitat tant en l’escenografia com els vestits».
Durant la seva trajectòria professional conjunta, Isidre Prunés i Montse Amenós, van reivindicar sempre la diversió en el treball. Així el definia la qui fou companya professional durant més de dues dècades: «Llunàtic, brillant, divertit per als seus amics (…) i una intuïció fora de mida. Durant anys una energia sense límits, incansable: haguera treballat dia i nit, dissabtes i diumenges. A les nostres sessions de treball una font inesgotable d’idees. Visionari». Isidre Prunés i Montse Amenós van ser els promotors del canvi escènic i de la modernització que es va consolidar en l’escena catalana dels vuitanta, molt propers a Fabià Puigserver i
Iago Pericot, indiscutibles protagonistes d’aquest canvi.

La necessitat de créixer i les ganes d’experimentar, els va portar a seguir els seus camins professionals en solitari des del 1995.

D’entre els nombrosos espectacles en què participà, Isidre Prunés, recordava de forma especial muntatges com Marat Sade, amb el director Pere Planella, per ser de les primeres vegades que van utilitzar la caixa del teatre com a element escenogràfic, i Antaviana, que els va permetre treballar amb nous materials, una de les seves debilitats. Per primera vegada es van atrevir a posar en una rampa miralls a terra, i que els actors els trepitgessin. Partien de la idea de tenir un espai complex, que donés el marc d’un ambient entre poètic, galàctic i casolà. Aquest mirall va condicionar tot l’espai, va incidir en la dramatúrgia. Antaviana va ser una de les obres que va apropar l’èxit al grup Dagoll Dagom, després vindrien El Mikado i Mar i Cel. Isidre Prunés i Montse Amenós van ser responsables, de molts dels muntatges de Dagoll Dagom, deixant la seva empremta de forma clara, en l’estètica de la companyia.

Isidre Prunés va compaginar sempre la seva activitat professional com a escenògraf i figuirnista amb la docència: a l’Institut del Teatre, a l’ESCAC, a l’Instituto Europeo Di Design. La seva innata curiositat, la seva capacitat de transmetre entusiasme, la possibilitat de relacionar-se amb gent jove i l’amor per l’ensenyament el van portar a dedicar bona part de la seva vida a aquesta professió. Va declarar en més d’una ocasió haver rebut més en l’àmbit personal en l’ensenyament que en l’àmbit professional. La seva implicació el feia enfrontar-se de la mateixa manera, davant una classe que davant d’un projecte.